Calaix 2, A la fi

Sospito que aquest te molt a veure amb l’anterior, no
em demaneu més precisió, la meva memòria mai no ha estat un
prodigi, és l’últim datat a gener del 1981.

A
la fi

tot
està acabat,

el
vaixell

continua
el viatge

cap
a una Ítaca perduda

en
un temps immemorial.

I
la gent pensarà el que vulgui,

el
vaixell continua,

nau
a la deriva

que
se la porta el vent.

Tramuntana
i migjorn

juguen
amb ell.



Comentaris tancats a Calaix 2, A la fi

Calaix 1

Sí una cosa vaig col·leccionar amb molt d’èxit van
ser els desencisos amorosos. Això podria ser un exemple del que
sentia en aquells dies del gener del 1981.

Ahir
vas dir-ho,

mon
cor va plorar.

Ahir
vas fer-me saber-ho,

record
que no s’esborrarà.

Molt
de temps

estimant-te,
molt de temps,

perdut
per un no res i

ara
sé que estimes a un altre.

Recordaré
la teva cara i

els
teus cabells, però no em demanis

que
t’estimi més temps.



Comentaris tancats a Calaix 1

Voltors 2

Febrer del 1982. Vist amb la distància que dona el temps diria, fent broma, que és una imatge costumbrista campestre. reconec que era una mica gore, paraula que llavors no en coneixia. No el llegiu si sou molt sensibles o esteu menjant.

 

El voltor perd alçada

i cau

i en un moment frena 

i para

i seu a terra,

suau.

 La carn desfets,

el lleó se n’ha anat

i el voltor es menja

els ulls de l’isard.



Comentaris tancats a Voltors 2

Voltors 1

No em feu dir que volia dir en aquest poema, sols us puc dir que el vaig escriure al gener del 1981 i que, tot i no recordar que em va fer escriure’l, i obviant la seva poca qualitat te un no sé què que m’agrada.
 
Voltors que ballen
perduts al temps d’ahir;
i junts, a casa
tornar. Així, adéu,
amor t’estimo,
coloma blanca
que mor a mans del  voltor,
i plora l’aigua.
Per què no plora l’amor?
Adéu, t’estimo.
Adéu, amor.
 
 

Comentaris tancats a Voltors 1

La Gran festa



Aquest
és el primer poema d’una llibreta que posteriorment vaig
passar a màquina agrupant-los en varies seccions quedant
aquest sol, no recordo el motiu, potser pensava que era prou
important com per mantenir-ho el primer i separat dels altres. Fora
d’algunes correccions d’ortografia l’he mantingut tal com el vaig
fer. El vaig escriure al gener del 1981.


Tan
sols unes paraules,

paraules
que em feren mal,

mal
dia sigui aquell

que
em vaig adonar.

I
la Cendrosa no hi arriba,

i
el rellotge recorda la mitja nit,

i
jo, rei d’un món perdut

en
un temps immemorial,

envoltat
de sàtirs que volen

ballar.

Ja
arriba Bacus

amb
vi negre per festejar

una
festa que, sembla, no arribarà.

Ara
puja les escales

Cupido
maleït.

Escolteu-me
monstres!

No
el deixeu passar!

Que
se’n vagi a casa seva!

Que
ens deixi en pau!

Voltor
meu, puja ben alt

i
mira si la cendrosa s’apropa ja,

que
la festa ha de començar.

N’estic
tip i no vull esperar,

que
se’n vagi al camp la Cendrosa,

i
tots a ballar.

Ai
Bon Bacus!

Dóna’m
vi del mes negre

que
hagis portat

i
ballem un tango

que
els sàtirs ja ho fan.

Diu
el voltor

que
arriba Venus,

gran
deessa de l’erotisme,

tant
se me’n dóna, deixeu-la passar.

S’apropa
Apol·lo, sempre elegant,

amb
corbata i gavardina, amb el cabell curt i pentinat;

que
se’n vagi! Aquí tots som lleigs.

Em
diuen que Quasimodo

sap
ballar el roc,

doncs
que balli i cantem tots!

Que
la festa no ha acabat!

Que
la nit és nostra!

I
la vida continua!

I
deixeu-me plorar en silenci

que
no puc aguantar.

Comentaris tancats a La Gran festa

Voltor vermell



Aquest
text és una barreja entre conte i poemes, no he sabut donar-li
una data, és possible que el presentés a algun concurs
de l’institut doncs està escrit a màquina i consta un
lema, segurament es de l’any 1980. Us prego no us poseu en les incoherències del text,
recordo que per a mi el voltor era tot un símbol, més
mític que no pas zoològic.

No, tu no has nascut per a aquesta vida, tu has nascut per a quelcom
més important; mira la resta dels voltors, dividits en grups:
voltors negres, voltors lleonats, còndors … Tu ets diferent
però; vares néixer entre els lleonats amb la mateixa
corona de plomes al coll, el teu color però … Mira’t a
l’aigua, el teu color és el vermell, vermelles plomes et
cobreixen; sí, ets un voltor vermell, i no és pas
casualitat, cada cent anys neix un voltor vermell i ha de fer el
mateix que tots els altres voltors vermells: oblida la vida dels
voltors, aixeca’t en l’aire i vola fins arribar al sol.

Voltor vermell

és la solitud,

voltor vermell

és la lluita constant,

voltor vermell es anar-se’n lluny

darrera un sol

desconegut.

Voltor vermell se’n va, el camí es llarg darrera el sol, molt
llarg; quantes vegades haurà de volar a la freda nit abans un
petit raig de sol cremi l’horitzó, i veurà les dunes
del desert alçades davant els seus ulls. – Es fa llarg el meu
camí i el desert no és pas amable amb els viatgers, els
seus habitants, la mort és la reina del desert, ella mana
sense cap protesta, protestar és impossible, mai no hi ha
resposta.

Voltor meu,

amic de solitud,

amb les ales esteses

i el cap pelat,

en aquest desert de sorra perduda,

de solitud amarga,

d’angoixa,

de por.

Torna avolar

voltor meu,

remunta els vents

i porta’m una flor,

la flor més forta,

la flor més bella,

la flor que mai

no morirà.

El desert és llarg, molt llarg, i la nit em fa tremolar de
fred; tanmateix com les altres bèsties del desert en tinc
fred, malgrat sigui un voltor vermell. Quantes vegades hauria
desitjat ser un simple voltor lleonat? Maleïdes aquestes plomes
que em delaten, maleïda la nit i maleït el fred!

L’infinit s’obre

quan dono un pas,

un infinit

del que sempre

es veu el final.

Perquè nosaltres

no el podrem acabar

es veu el final,

com al mar

quan s’uneix

amb el cel.

I el sol surt una vegada més,

i es torna a passat

una vegada més,

i la lluna, a la nit,

sembla l’ull de l’infinit.

I el sol? On hi és? Sen’ha anat? Qui vol, però buscar
el sol? Qui em fa lluitar així? Es tan senzill donar mitja
volta! Una simple inclinació de les meves ales i tornar a casa
… però … Quina casa? Araho entenc, ara, tan sols el camí
és casa meva, tan sols ell … ell … el camí …

I com serà el sol? Serà vermell com les meves ales o
més aviat serà llum sense cap definició
cromàtic?

L’ample desert s’estén com un infinit de sorra perduda, sorra
i pedra, tan sols un centenar d’oasis taquen el gris marró
desert. D’aquests un en teun habitant, el gran lleó, fent vida
assossegada, caçant tan sols el seu menjar, veient el temps
passar. Ell ho sap, uns minuts, unes hores, un parell de dies com
molt i arribarà el voltor vermell, arribarà com fa cent
anys arribà el seu predecessor. Com tantes vegades arribaren
tants d’altres, i vindrà amb les mateixes preguntes que ja
portaren uns altres. – Sí, ja ve, ja veig al cel nocturn una
elegant figura de voltor, sí, és ell, el voltor
vermell, pels meus negres cabells que ja no sé quines
respostes donar a les seves preguntes.

  • Oh! Savi gran lleó, digues, per què he d’arribar al
    sol?

  • No ho sé pas, voltor, no ho sé …

  • Si et plau, digues. Quant de temps hauré de volar darrera el
    sol?

  • Tota la vida, voltor, tota la vida …I, contesta doncs, per què
    no puc tornar a casa?

  • Ja no tens casa, voltor, ja no tens casa …

  • I què trobaré al final?

  • La mort, voltor, la mort.

El voltor perd alçada

i cau,

i en un moment, frena

i para,

i seu a terra,

suau.

La carn desfeta,

el lleó se n’ha anat,

i el voltor es menja

els ulls de l’isard.

És el meu destí la mort, sí, però no
avui ni demà, no deixant-me caure fins esclatar contra la
sorra i les pedres del desert, no. He de continuar fins que la mort
vingui a mi, fins que les meves ales no puguin aixecar el meu cos.
(El camí, el desert, la lluna, la nit, tot rodeja al voltor,
voltor solitari, perdut.) Volar eternament, volar fins trobar el sol,
fins fer-se’n un amb ell. El fred em gela la sang i les plomes, tinc
fam, vull menjar. Però .. què veig? Altres voltors!
Seran voltors vermells? O voltors negres? Potser lleonats? O més
aviat còndors? … Potser ells saben el meu destí.

Salut germans, vull parlar amb algú, algú que pugui
respondre les meves preguntes – Tan sols un de nosaltres podria
respondre’t, i i aquest ha pujat a la muntanya a meditar. -I baixarà?
– No, ja no baixarà, doncs ara casa seva és la
muntanya, com de tots els altres vells voltors que fa ja temps enllà
hi viuen. – Puc pujar, doncs, per preguntar això que tant em
em crema? – El teu nom sonarà a les acinglerades parets de la
muntanya, en aquell moment tu podràs pujar.

Passen les hores i els dies, rodolen els pensaments al cap del
voltor, i encara el vent no ha portat l’avís tan desitjat. –
Quant temps ha passat ja? Quants dies he vist sortir la llum i
brillar els estels a la nit? I encara no he escoltat el meu nom a la
muntanya. Quant de temps haurà de passar encara?

Savis vells voltors, si us plau, respongueu les meves preguntes.
-Pregunta, voltor, pregunta. – Vull saber quin és el meu
destí. – Arribar al Sol. -Per què? – En arribar-hi ho
sabràs. – I si no arribés? – Arribaràs.

Ocells nocturns

amb estels de nit,

viatge etern

a la foscor.

Vola voltor

i crida al cel,

mostra les teves ales

vermelles com el foc

i deixa que la teva ombra

lluiti amb la llum.

Se’m fa llarg el camí, no trobo cap raó per a aquesta
vida i jo voldria conèixer el nombre de nits que, encara,
hauré de volar, quantes vegades la lluna em mostrarà la
seva cara. Vull saber per què he d’ésser jo, jo i no
pas altre, qui vagi darrera el sol. El temps passa, passen els
minuts, els dies, els mesos i els anys; i també per a mi són
ja molts anys fent-me la mateixa pregunta i sense trobar resposta.
Són molts anys viatjant pel desert.

Aquesta nit m’és estranya, massa neta, massa clara, agradable
però, i, és curiós, els meus ulls, que ja
fallaven, avui no fallen, i les meves oïdes … M’enganyen?
Sento cants de voltors i moure el vent les ales … Sí, enllà
s’apropen varis voltors del desert, però amb ells ve un de
petit … i el seu color … el vermell!

No, tu no has nascut per a aquesta vida, tu has nascut per a quelcom
més important; mira la resta dels voltors, dividits en grups:
voltors negres, voltors lleonats, còndors … Tu ets diferent
però; vares néixer entre els còndors grans i
forts, el teu color però … Mira’t a l’aigua, el teu color és
el vermell, vermelles plomes et cobreixen; sí, ets un voltor
vermell, i no és pas casualitat, cada cent anys neix un voltor
vermell i ha de fer el mateix que tots els altres voltors vermells:
oblida la vida dels voltors, aixeca’t en l’aire i vola fins arribar
al sol.

No he estat capaç de dir-li que el sol que ell ha de buscar
no és aps el que brilla cada matí, d’altra banda tan
bell, és altre, altre que no es troba fins emprendre el vol
fins al teu interior, és el sol de la lluita constant entre el
desig i el deure davant allò que vols fer. Hauria estat tan
senzill quedar a qualsevol lloc en comptes de volar, volar … ja
arriba l’hora de pujar a la muntanya, moltes coses rodolen al meu
cap, he de meditar i al temps esperar que la mort em reclami.

Comentaris tancats a Voltor vermell

Els guardians



El
conte que us presento avui el vaig escriure al novembre del 1982, és
un diàleg entre dos personatges, intentava donar una visió
de l’acció sense fer descripcions fora del diàleg.


  • Estem
    aquí ja fa molt de temps, es la nostra obligació la
    que ens lliga en aquest lloc, nosaltres guardem la pedra de l’ordre,
    ningú no pot tocar-la doncs aquell que la toqués
    podria fer-se l’amo del món.

  • Ha
    d’haver-hi cap sistema més per evitar-ho … desfer-la,
    tanmateix.

  • Això
    és impossible, la pedra no es pot destruir, no es deixa, i
    nosaltres també ho hem d’evitar doncs si un dia desaparegués
    nosaltres i tot el món aniríem a la destrucció.

  • Si
    un de nosaltres, però, volgués tocar-la …

  • L’altre
    el mataria.

  • I
    si aquest matés a l’altre?

  • De
    seguida apareixeria un altre guardià que el mataria.

  • I
    així infinitament, oi?

  • Infinitament.

  • I
    com ho saps això?

  • No
    em diguis que no t’han explicat la història dels dècims
    guardians.

  • D’això
    fa ja tant de temps que ningú no pot dir que no sigui sinò
    una llegenda sense sentit.

  • Per
    si un cas caldria que no pensessis més en aquesta
    possibilitat.

  • I
    si tots dos guardians es posessin d’acord?

  • No
    vulguis buscar possibilitats així.

  • No
    ho entens, o no vols entendre-ho. Podríem ser els amos del
    món!

  • Impossible,
    tan sols un en tindria el poder.

  • Altra
    cosa que no entenc, si estem aquí hom qui volgués
    tocar la pedra, som s’ho faria?

  • Estant-hi
    nosaltres és impossible, impossible, entens? I no facis més
    preguntes, tu has vingut pel teu peu, ningú no t’ha obligat.

  • Sí,
    tu no ho saps, però, quin interes en tenia en arribar aquí.

  • Ho
    sé, ben bé que ho sé! Tu vols fer-te l’amo del
    món, com jo ho volia quan vaig arribar … i mira’ns ara,
    aquí, guardant la pedra, sense cap ànim per fer-ho.

  • I
    què t’obliga a no fer-ho? O és que tens por?

  • Por?
    El considero un impossible, no en tinc por, no.

  • Doncs
    mira’m, jo no el considero un impossible i penso tocar la pedra.

  • Veus
    la meva espasa? Doncs aquesta fulla tan ben esmolada et tallarà
    el coll.

  • Si
    això és el que penses fer aquí està la
    meva espasa, si el que vols és morir.

  • Lluitem
    doncs, i si guanyes veuràs al teu costat altre guardià
    i hauràs de lluitar amb ell.

  • Ha
    caigut la teva espasa i ara et mataré, puc veure el camí,
    ho veus tu? No ve ningú, I ara pots morir … Però què
    és el que em passa? Un estranya força m’impedeix de
    matar-te.

  • Mira
    bé, mira i veuràs la raó.

  • La
    pedra hi és, el camí i la muntanyà on són?
    I aquestes parets, D’on han sortit?

  • Aquí,
    senyors, poden veure aquesta escultura que representa dos guerrers
    lluitant per aconseguir el diamant de Meorna. L’autor és ….

Comentaris tancats a Els guardians

Els guardians

Prova

Comentaris tancats a Els guardians

Nova experiència

 

         La vam conèixer en un bar de copes, era mes jove que no pas nosaltres, però desprenia una certa sensació d’experiència. Vestit curt amb escot pronunciat, sense sostenidor, i mitges, que quan s’asseia deixaven al descobert un petit tros de cuixa. El cabell, ros tenyit, se li estenia fins a meitat de l’esquena.

[@more@] 

         La vam conèixer en un bar de copes, era mes jove que no pas nosaltres, però desprenia una certa sensació d’experiència. Vestit curt amb escot pronunciat, sense sostenidor, i mitges, que quan s’asseia deixaven al descobert un petit tros de cuixa. El cabell, ros tenyit, se li estenia fins a meitat de l’esquena.

 

         M’havia costat de convèncer-te, per a tu era una experiència nova i suposava trencar una barrera. Vam acordar que no ho faríem amb una prostituta, que buscaríem una noia que t’agradés i que fos jo qui la invités a la nostra festa particular; estic convençut que volies que no la trobéssim, sinó hauries estat tu la introductora.

 

         Me l’hi vaig acostar, convençut que, amb sort, m’enviaria a pastar, i amb mala sort em clavaria una bufetada que et faria riure una bona estona. “Hola, ets molt maca” li vaig dir, ella em va mirar i amb un somriure displicent em va donar les gràcies. Li vaig deixar anar un discurs, explicant-li el que volíem fer i, per sorpresa meva, a mida que li explicava semblava més interessada. “Vull conèixer la teva companya” em va dir. La vaig portar cap a tu, et vaig presentar i ella va fer el mateix, acabant en un petó superficial als teus llavis.

 

         Després de parlar dels termes; ella portaria la batuta, jo m’estaria quiet i sols intervindria a petició vostra; vam anar cap a casa, al cotxe vau seure totes dues al darrera mentre jo conduïa, vaig moure el mirall per veure-us, no em volia perdre cap detall.

 

         Et va fer un primer petó, suau, curt, a la boca, tu li vas respondre, jo escoltava el soroll dels petons i cada vegada em sentia mes calent. Pel mirall vaig veure com una mà seva acaronava els teus pits per sobre la roba mentre tu t’estaves quieta, deixant-te fer. No el vaig veure be, però em va semblar que les vostres llengües ja s’havien trobat.

 

         Entrarem a casa, les dues agafades de la mà, la teva cara em deia que et senties contrariada, això no t’havia d’agradar i, malgrat tot t’agradava. La vas portar cap a la cambra, jo us seguia, vau seure al llit i les vostres boques es van fondre de nou l’una en l’altra.

 

         Em vaig despendre de la roba tan ràpid com vaig poder i vaig seure a la cadira, mirant com us acaronàveu, com ella et treia la brusa. “Em descordes? Si us plau” em va dir assenyalant la seva esquena, li vaig baixar la cremallera i ella va deixar caure les espatlles del vestit, deixant al descobert uns pits ferms amb uns mugrons negres i apuntats.

 

         Et va agafar les mans i te la va portar cap als seus pits, tu li vas acariciar, pessigant-li els mugrons suaument amb la punta dels dits. Ella, mentre et petonejava, et deslligava el sostenidor deixant els teus pits madurs i amples al descobert, disponibles per a les seves carícies.

 

         Jo m’ho mirava tot des de la cadira, obligant-me a no tocar-me, sabia que si me la tocava em correria en aquell mateix moment. Les mans de la nostra invitada es van perdre sota la teva faldilla, tu intentaves, sense èxit acabar de treure-li el vestit, “tranquil·la” et va dir separant-se dels teus llavis, s’aixecà i va deixar caure el vestit a terra, un diminut tanga negre li cobria el triangle púbic, va durar poc, se’l va treure deixant al descobert un cony perfectament depilat.

 

         Tu també et vas treure la roba que et quedava, amb prou feines t’havies tret les calces et va empènyer per fer-te caure estesa al llit. Es va posar de genolls i et va petonejar de nou a la boca, després va començar a baixar cap als teus mugrons, llepant-te’ls, mossegant-los, els va abandonar fent una línia amb la llengua sobre el teu cos fins arribar a la teva figa, va obrir la boca i la va agafar tota, suposo que et passava la llengua pel clítoris perquè gemies com quan t’ho faig jo.

 

         La meva polla estava a punt d’explotar, els ous em feien mal feia ja una bona estona i jo m’havia assegut sobre les meves mans per evitar masturbar-me. La nostra amiga es va adonar, “El teu company està a punt, em permets que el llepi?”, tu vas assentir, ella se’m va apropar, “Estic a punt de corre’m” li vaig avisar, “ho sé” va dir i es va ficar la meva polla a la boca, sols el capoll, i em vaig córrer immediatament. “Ho sento” ella va moure el cap dient que no.

 

         Tenia tota la meva llet a la seva boca, jo pensava que s’aniria al bany a deixar-la anar, però en comptes d’això es va arribar a la teva boca i et va petonejar, mentre t’ajudava a incorporar-te. Durant una bona estona vau estar compartint el líquid blanc amb les vostres llengües.

 

         Aixecant la mà em va indicar que m’apropés, al fer-ho va passar el seu dit pels meus llavis, li vaig agafar amb la boca, suaument em va apropar al teu cony i va treure el dit de la meva boca; estava clar el que volia, vaig passar la meva llengua pel teu tall, colpejant el teu clítoris excitat, sentia les teves convulsions a la meva boca i m’hi vaig posar a fons.

 

         De sobte, em vaig trobar amb la llengua de la nostra deessa, tractant d’arribar al teu cony i empenyent-me cap al teu cul, t’estava aixecant les cames, obrint-te’l a l’hora. Li vaig deixar pas i em vaig dedicar a la teva rosella, sols vaig parar un moment per veure que feies tu. T’havia posat el seu cony a la boca i tu t’hi estaves enfonsant en ell.

 

         La meva polla tornava a estar totalment dura, i tenia la sensació que em tornaria a córrer en qualsevol moment. Vaig intentar oblidar-me, però al cap d’una estona unes pulsacions m’indicaven que s’apropava un segon orgasme.

 

         Jo seguia llepant el teu forat petit, mentre la meva polla deixava anar el meu líquid a terra. Crec que en aquell moment estàvem tots en èxtasi, la noia et premia les natges, jo enfonsava la llengua la teu cul, i tu apart de devorar-li la cuca amb el peu tractaves d’arribar als meus collons.

 

         Vam acabar estesos, esgotats, feliços. La noia ens va demanar si podia fer servir la dutxa. “Tota teva” li vaig dir, va agafar la seva roba, i se’n va anar al bany, nosaltres ens vàrem abraçar, et vaig petonejar. “T’ha agradat?”, “sí” vas dir, “no m’ho pensava pas que pogués fer-ho".

 

         La noia va sortir del bany ja vestida. “M’he d’anar, el meu nuvi deu preguntar-se on sóc”. Sorprès li vaig preguntar: “Que no estaves sola?”. “Si fa no fa, avui hi ha partit. Que no segueixes el futbol tu?”, “gens”, “doncs el meu nuvi sí, ell s’ho ha perdut.” Va acabar rient. Ens va fer un petó superficial als llavis a tots dos, assegurant-nos que havia fruit amb nosaltres. “Nosaltres també” li vas dir. I se’n va anar.

 

         Vam quedar estesos al llit, et vas adormir de seguida, després em vaig adormir jo.

Comentaris tancats a Nova experiència

Principi inamovible

         Tothom en té d’un, un principi al que no renunciarà mai, i és important pel fet que aquest punt indica on comença la nostra intransigència; sí, intransigència, la que tots tenim en un punt o en un altre.

 

         I quina es la meva? No ho sé, o potser sí. La pregunta que, penso, m’he de fer es: Quan perdo els papers?, Quan entro en un estat d’ira?

 

         Potser es més fàcil que no m’esperava:

1)      Quan després que a algú li he aguantat una explicació que considero desbarrada, es dedica a tallar-me, amb afirmacions del tipus, “tonteries!”, “ això no es així”, o negant el que acabo de dir sense temps per aclariments.

2)      Quan algú em condemna abans d’haver parat boca.

3)      Quan algú tracta d’evangelitzar-me, ja sigui per a una religió, una idea política o qualsevol altra qüestió.

 

         Recordo, a l’escola, ens havien ensenyat les mides, milímetre, centímetre, decímetre,metre, decàmetre, hectòmetre i kilòmetre. El professor va fer una pregunta que havíem de discutir i acordar una resposta, la pregunta era, pot haver-hi una altra magnitud superior al kilòmetre, i si es així com es diria?

 

         Vaig tenir la desgràcia de topar-me amb un  “predicador” al grup, m’explico, algú que té la veritat absoluta, que lo que ell diu va a missa. Doncs bé, me les avig tenir amb ell, jo tractava d’explicar que sí que existia, que poden si haver-hi 10 kilòmetres pot haver-hi un nom per aquesta magnitud. La resposta va ser contundent, “Tu eres tonto del culo”, i va argumentar que no podia ser que hi hagués cap altra.

 

         Lògicament el predicador va quedar en evidència, però, no sé per quina raó, per aquell grupet, vaig seguir sent “tonto del culo”.

 

         Que es pot desprendre de tot això?

 

1)    Mai més a la meva vida vaig tractar de dialogar amb predicadors, quan em trobo un, ataco directament amb els seus propis arguments, girant-los en contra.

2)    Si es necessari, no em preocupa d’afirmar-hi bestieses, que en una situació normal no gosaria de dir.

 

         De fet, no es la primera vegada que a un testimoni de Jehovà, en plena evangelització, li responc que soc un adorador del Diable, perquè Déu m’odia i em vol matar.

 

         No, efectivament no ho sóc, però amb ells no els hi serveix que a mi m’importi un rave, si existeix un esser anomenat Déu.

 

         Pel que fa a les meves creences, les tinc, no ho dubteu, però son meves, crec el que crec perquè m’ha semblat l’explicació mes adient. Però sé que no tinc arguments per demostrar-li a ningú, sé que puc estar equivocat, i sé que ningú no en té arguments per rebatre’m (mes enllà de dir-me “tonto del culo”) i sé que puc estar encertat.

 

         Si que tinc un principi, un punt de partida. Quan era petit hi havia unes tires que s’adherien als vidres dels cotxes, posaven frases sense importància “Sóc culé”/”Soy merengue” (es que aquest era en castellà), o recordatòries de visites del tipus “He estado en … la ciudad más bonita del mundo”.

 

         Va haver-hi una, però, que em va agradar molt, i és que en aquella època hi havia el mal costum que quan un es perdia, amb el cotxe, acabava seguint algun altre, cotxe, amb l’esperança d’arribar a un lloc conegut.  L’enganxina deia (la tradueixo) “No em segueixis, jo tembé m’he perdut”.

 

         Doncs bé, pel que fa a les meves creences, aquest es el meu principi, si algú sent curiositat, les hi puc explicar, si algú busca la salvació en mi, que passi de llarg, jo també vaig perdut.

    [@more@]

Comentaris tancats a Principi inamovible