Principi inamovible

         Tothom en té d’un, un principi al que no renunciarà mai, i és important pel fet que aquest punt indica on comença la nostra intransigència; sí, intransigència, la que tots tenim en un punt o en un altre.

 

         I quina es la meva? No ho sé, o potser sí. La pregunta que, penso, m’he de fer es: Quan perdo els papers?, Quan entro en un estat d’ira?

 

         Potser es més fàcil que no m’esperava:

1)      Quan després que a algú li he aguantat una explicació que considero desbarrada, es dedica a tallar-me, amb afirmacions del tipus, “tonteries!”, “ això no es així”, o negant el que acabo de dir sense temps per aclariments.

2)      Quan algú em condemna abans d’haver parat boca.

3)      Quan algú tracta d’evangelitzar-me, ja sigui per a una religió, una idea política o qualsevol altra qüestió.

 

         Recordo, a l’escola, ens havien ensenyat les mides, milímetre, centímetre, decímetre,metre, decàmetre, hectòmetre i kilòmetre. El professor va fer una pregunta que havíem de discutir i acordar una resposta, la pregunta era, pot haver-hi una altra magnitud superior al kilòmetre, i si es així com es diria?

 

         Vaig tenir la desgràcia de topar-me amb un  “predicador” al grup, m’explico, algú que té la veritat absoluta, que lo que ell diu va a missa. Doncs bé, me les avig tenir amb ell, jo tractava d’explicar que sí que existia, que poden si haver-hi 10 kilòmetres pot haver-hi un nom per aquesta magnitud. La resposta va ser contundent, “Tu eres tonto del culo”, i va argumentar que no podia ser que hi hagués cap altra.

 

         Lògicament el predicador va quedar en evidència, però, no sé per quina raó, per aquell grupet, vaig seguir sent “tonto del culo”.

 

         Que es pot desprendre de tot això?

 

1)    Mai més a la meva vida vaig tractar de dialogar amb predicadors, quan em trobo un, ataco directament amb els seus propis arguments, girant-los en contra.

2)    Si es necessari, no em preocupa d’afirmar-hi bestieses, que en una situació normal no gosaria de dir.

 

         De fet, no es la primera vegada que a un testimoni de Jehovà, en plena evangelització, li responc que soc un adorador del Diable, perquè Déu m’odia i em vol matar.

 

         No, efectivament no ho sóc, però amb ells no els hi serveix que a mi m’importi un rave, si existeix un esser anomenat Déu.

 

         Pel que fa a les meves creences, les tinc, no ho dubteu, però son meves, crec el que crec perquè m’ha semblat l’explicació mes adient. Però sé que no tinc arguments per demostrar-li a ningú, sé que puc estar equivocat, i sé que ningú no en té arguments per rebatre’m (mes enllà de dir-me “tonto del culo”) i sé que puc estar encertat.

 

         Si que tinc un principi, un punt de partida. Quan era petit hi havia unes tires que s’adherien als vidres dels cotxes, posaven frases sense importància “Sóc culé”/”Soy merengue” (es que aquest era en castellà), o recordatòries de visites del tipus “He estado en … la ciudad más bonita del mundo”.

 

         Va haver-hi una, però, que em va agradar molt, i és que en aquella època hi havia el mal costum que quan un es perdia, amb el cotxe, acabava seguint algun altre, cotxe, amb l’esperança d’arribar a un lloc conegut.  L’enganxina deia (la tradueixo) “No em segueixis, jo tembé m’he perdut”.

 

         Doncs bé, pel que fa a les meves creences, aquest es el meu principi, si algú sent curiositat, les hi puc explicar, si algú busca la salvació en mi, que passi de llarg, jo també vaig perdut.

    [@more@]



Quant a skorbuto

Sigueu tots benvinguts.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.