Voltor vermell



Aquest
text és una barreja entre conte i poemes, no he sabut donar-li
una data, és possible que el presentés a algun concurs
de l’institut doncs està escrit a màquina i consta un
lema, segurament es de l’any 1980. Us prego no us poseu en les incoherències del text,
recordo que per a mi el voltor era tot un símbol, més
mític que no pas zoològic.

No, tu no has nascut per a aquesta vida, tu has nascut per a quelcom
més important; mira la resta dels voltors, dividits en grups:
voltors negres, voltors lleonats, còndors … Tu ets diferent
però; vares néixer entre els lleonats amb la mateixa
corona de plomes al coll, el teu color però … Mira’t a
l’aigua, el teu color és el vermell, vermelles plomes et
cobreixen; sí, ets un voltor vermell, i no és pas
casualitat, cada cent anys neix un voltor vermell i ha de fer el
mateix que tots els altres voltors vermells: oblida la vida dels
voltors, aixeca’t en l’aire i vola fins arribar al sol.

Voltor vermell

és la solitud,

voltor vermell

és la lluita constant,

voltor vermell es anar-se’n lluny

darrera un sol

desconegut.

Voltor vermell se’n va, el camí es llarg darrera el sol, molt
llarg; quantes vegades haurà de volar a la freda nit abans un
petit raig de sol cremi l’horitzó, i veurà les dunes
del desert alçades davant els seus ulls. – Es fa llarg el meu
camí i el desert no és pas amable amb els viatgers, els
seus habitants, la mort és la reina del desert, ella mana
sense cap protesta, protestar és impossible, mai no hi ha
resposta.

Voltor meu,

amic de solitud,

amb les ales esteses

i el cap pelat,

en aquest desert de sorra perduda,

de solitud amarga,

d’angoixa,

de por.

Torna avolar

voltor meu,

remunta els vents

i porta’m una flor,

la flor més forta,

la flor més bella,

la flor que mai

no morirà.

El desert és llarg, molt llarg, i la nit em fa tremolar de
fred; tanmateix com les altres bèsties del desert en tinc
fred, malgrat sigui un voltor vermell. Quantes vegades hauria
desitjat ser un simple voltor lleonat? Maleïdes aquestes plomes
que em delaten, maleïda la nit i maleït el fred!

L’infinit s’obre

quan dono un pas,

un infinit

del que sempre

es veu el final.

Perquè nosaltres

no el podrem acabar

es veu el final,

com al mar

quan s’uneix

amb el cel.

I el sol surt una vegada més,

i es torna a passat

una vegada més,

i la lluna, a la nit,

sembla l’ull de l’infinit.

I el sol? On hi és? Sen’ha anat? Qui vol, però buscar
el sol? Qui em fa lluitar així? Es tan senzill donar mitja
volta! Una simple inclinació de les meves ales i tornar a casa
… però … Quina casa? Araho entenc, ara, tan sols el camí
és casa meva, tan sols ell … ell … el camí …

I com serà el sol? Serà vermell com les meves ales o
més aviat serà llum sense cap definició
cromàtic?

L’ample desert s’estén com un infinit de sorra perduda, sorra
i pedra, tan sols un centenar d’oasis taquen el gris marró
desert. D’aquests un en teun habitant, el gran lleó, fent vida
assossegada, caçant tan sols el seu menjar, veient el temps
passar. Ell ho sap, uns minuts, unes hores, un parell de dies com
molt i arribarà el voltor vermell, arribarà com fa cent
anys arribà el seu predecessor. Com tantes vegades arribaren
tants d’altres, i vindrà amb les mateixes preguntes que ja
portaren uns altres. – Sí, ja ve, ja veig al cel nocturn una
elegant figura de voltor, sí, és ell, el voltor
vermell, pels meus negres cabells que ja no sé quines
respostes donar a les seves preguntes.

  • Oh! Savi gran lleó, digues, per què he d’arribar al
    sol?

  • No ho sé pas, voltor, no ho sé …

  • Si et plau, digues. Quant de temps hauré de volar darrera el
    sol?

  • Tota la vida, voltor, tota la vida …I, contesta doncs, per què
    no puc tornar a casa?

  • Ja no tens casa, voltor, ja no tens casa …

  • I què trobaré al final?

  • La mort, voltor, la mort.

El voltor perd alçada

i cau,

i en un moment, frena

i para,

i seu a terra,

suau.

La carn desfeta,

el lleó se n’ha anat,

i el voltor es menja

els ulls de l’isard.

És el meu destí la mort, sí, però no
avui ni demà, no deixant-me caure fins esclatar contra la
sorra i les pedres del desert, no. He de continuar fins que la mort
vingui a mi, fins que les meves ales no puguin aixecar el meu cos.
(El camí, el desert, la lluna, la nit, tot rodeja al voltor,
voltor solitari, perdut.) Volar eternament, volar fins trobar el sol,
fins fer-se’n un amb ell. El fred em gela la sang i les plomes, tinc
fam, vull menjar. Però .. què veig? Altres voltors!
Seran voltors vermells? O voltors negres? Potser lleonats? O més
aviat còndors? … Potser ells saben el meu destí.

Salut germans, vull parlar amb algú, algú que pugui
respondre les meves preguntes – Tan sols un de nosaltres podria
respondre’t, i i aquest ha pujat a la muntanya a meditar. -I baixarà?
– No, ja no baixarà, doncs ara casa seva és la
muntanya, com de tots els altres vells voltors que fa ja temps enllà
hi viuen. – Puc pujar, doncs, per preguntar això que tant em
em crema? – El teu nom sonarà a les acinglerades parets de la
muntanya, en aquell moment tu podràs pujar.

Passen les hores i els dies, rodolen els pensaments al cap del
voltor, i encara el vent no ha portat l’avís tan desitjat. –
Quant temps ha passat ja? Quants dies he vist sortir la llum i
brillar els estels a la nit? I encara no he escoltat el meu nom a la
muntanya. Quant de temps haurà de passar encara?

Savis vells voltors, si us plau, respongueu les meves preguntes.
-Pregunta, voltor, pregunta. – Vull saber quin és el meu
destí. – Arribar al Sol. -Per què? – En arribar-hi ho
sabràs. – I si no arribés? – Arribaràs.

Ocells nocturns

amb estels de nit,

viatge etern

a la foscor.

Vola voltor

i crida al cel,

mostra les teves ales

vermelles com el foc

i deixa que la teva ombra

lluiti amb la llum.

Se’m fa llarg el camí, no trobo cap raó per a aquesta
vida i jo voldria conèixer el nombre de nits que, encara,
hauré de volar, quantes vegades la lluna em mostrarà la
seva cara. Vull saber per què he d’ésser jo, jo i no
pas altre, qui vagi darrera el sol. El temps passa, passen els
minuts, els dies, els mesos i els anys; i també per a mi són
ja molts anys fent-me la mateixa pregunta i sense trobar resposta.
Són molts anys viatjant pel desert.

Aquesta nit m’és estranya, massa neta, massa clara, agradable
però, i, és curiós, els meus ulls, que ja
fallaven, avui no fallen, i les meves oïdes … M’enganyen?
Sento cants de voltors i moure el vent les ales … Sí, enllà
s’apropen varis voltors del desert, però amb ells ve un de
petit … i el seu color … el vermell!

No, tu no has nascut per a aquesta vida, tu has nascut per a quelcom
més important; mira la resta dels voltors, dividits en grups:
voltors negres, voltors lleonats, còndors … Tu ets diferent
però; vares néixer entre els còndors grans i
forts, el teu color però … Mira’t a l’aigua, el teu color és
el vermell, vermelles plomes et cobreixen; sí, ets un voltor
vermell, i no és pas casualitat, cada cent anys neix un voltor
vermell i ha de fer el mateix que tots els altres voltors vermells:
oblida la vida dels voltors, aixeca’t en l’aire i vola fins arribar
al sol.

No he estat capaç de dir-li que el sol que ell ha de buscar
no és aps el que brilla cada matí, d’altra banda tan
bell, és altre, altre que no es troba fins emprendre el vol
fins al teu interior, és el sol de la lluita constant entre el
desig i el deure davant allò que vols fer. Hauria estat tan
senzill quedar a qualsevol lloc en comptes de volar, volar … ja
arriba l’hora de pujar a la muntanya, moltes coses rodolen al meu
cap, he de meditar i al temps esperar que la mort em reclami.



Quant a skorbuto

Sigueu tots benvinguts.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.