La Gran festa



Aquest
és el primer poema d’una llibreta que posteriorment vaig
passar a màquina agrupant-los en varies seccions quedant
aquest sol, no recordo el motiu, potser pensava que era prou
important com per mantenir-ho el primer i separat dels altres. Fora
d’algunes correccions d’ortografia l’he mantingut tal com el vaig
fer. El vaig escriure al gener del 1981.


Tan
sols unes paraules,

paraules
que em feren mal,

mal
dia sigui aquell

que
em vaig adonar.

I
la Cendrosa no hi arriba,

i
el rellotge recorda la mitja nit,

i
jo, rei d’un món perdut

en
un temps immemorial,

envoltat
de sàtirs que volen

ballar.

Ja
arriba Bacus

amb
vi negre per festejar

una
festa que, sembla, no arribarà.

Ara
puja les escales

Cupido
maleït.

Escolteu-me
monstres!

No
el deixeu passar!

Que
se’n vagi a casa seva!

Que
ens deixi en pau!

Voltor
meu, puja ben alt

i
mira si la cendrosa s’apropa ja,

que
la festa ha de començar.

N’estic
tip i no vull esperar,

que
se’n vagi al camp la Cendrosa,

i
tots a ballar.

Ai
Bon Bacus!

Dóna’m
vi del mes negre

que
hagis portat

i
ballem un tango

que
els sàtirs ja ho fan.

Diu
el voltor

que
arriba Venus,

gran
deessa de l’erotisme,

tant
se me’n dóna, deixeu-la passar.

S’apropa
Apol·lo, sempre elegant,

amb
corbata i gavardina, amb el cabell curt i pentinat;

que
se’n vagi! Aquí tots som lleigs.

Em
diuen que Quasimodo

sap
ballar el roc,

doncs
que balli i cantem tots!

Que
la festa no ha acabat!

Que
la nit és nostra!

I
la vida continua!

I
deixeu-me plorar en silenci

que
no puc aguantar.



Quant a skorbuto

Sigueu tots benvinguts.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.